Pocs mesos després, al desembre, en Guy, va seure a la seva oficina de Nova York. No tenia cap oferta de treball i creia que era per culpa de l’assassinat de la Míriam que les persones s’allunyaven d’ell. Necessitava sentir-se un home pur per fer els plànols d’un bon edifici i en Guy se sentia brut.
Estava dibuixant la casa on anirien a viure ell i l’Anna després del seu casament quan el telèfon va sonar
- Hola Guy, són en Bruno.
En Guy no va dir res i va penjar el telèfon, però va tornar a sonar una altra vegada.
- Et vull veure, Guy, va dir en Bruno.
- No, va dir en Guy.
I va penjar el telèfon.
Aquella nit ell i l’Anna van sortir del pis i en Bruno estava allà, a la foscor. En Guy va agafar la mà de l’Anna intentant mantenir la calma.
- Hola Guy, va dir en Bruno fluixet.
Va mirar l’Anna molt interessat, com si estigués sorprès de veure en Guy amb una dona.
- Hem de marxar, hem de marxar,
Va dir en Guy i va caminar ràpidament tot donant la mà a l’Anna.
- Oh, Guy! Només vull..., va dir en Bruno.
- Qui era?
Va preguntar l’Anna.
- Un home que conec. Vol una feina. És en Guy. No és ningú.
- Què vol en Bruno? Va pensar en Guy
- Què vol en Bruno? En Guy no podia deixar de pensar-hi.
Un matí de gener, en Bruno va trobar en Guy en un carrer i li va dir:
- Vine a prendre alguna cosa amb mi.
- No
- Sí, -va replicar en Bruno- ¿De què estàs espantat?
- De res! -va dir en Guy- ¿Semblo espantat? (A la policia, va pensar en Guy, a la policia ara)
- Anem a prendre alguna cosa, va dir en Bruno
En Guy va acceptar d’anar a un Bar.
- Perquè no vas dir-me res de l’Anna? -Va preguntar en Bruno- Aquella dona que vaig veure amb tu, ho sé tot d’ella.
- Aquesta és la nostra última trobada, -va dir en Guy-. Ho explicaré a la policia.
- Perquè no ho vas fer l’any passat?
En Bruno va somriure.
- Els hi diré que em vas pagar per matar la Míriam, que eres a Mèxic i que ho vaig fer sol. Em creuran, Guy.
En Guy sabia que això era veritat.
- He de marxar, va dir.
- Espera’t, va dir en Bruno. Hauràs de matar el meu pare.
En Guy va mirar els ulls d’en Bruno. Eren els ulls d’un nen boig,
En Guy se sentia indefens, no podia fer res.
- Aniré a la policia si no el mates, va dir en Bruno, i va marxar del bar.
Al cap de dues setmanes en Guy va veure en Bruno fora de la seva oficina. El veia cada vespre. Després va arribar la primera carta. Era un mapa de la casa d’en Bruno amb un pla escrit de l’assassinat. En Guy la va llançar, però cada dos o tres dies tornava a arribar una carta. La carta que feia 21 deia: “Vols que expliqui a l’Anna la teva part de l’assassinat de la Míriam? Has de matar el meu pare aviat, abans de mitjans de març”. Després, en Bruno li va enviar una arma gran. Tot semblava com si fos una part d’una pel·lícula dolenta. En Guy va mirar la seva arma. L’havia comprat quan tenia 15 anys: era petita, bonica i perfecte. Va agafar l’arma de manera delicada i somriure i es va recordar de quan era petit.
En Guy va passar el dia següent amb l’Anna i van visitar la casa.
- Estarà acabat pel març, va dir en Guy.
- Està bé, va dir l’Anna. Tindrem dos mesos per comprar coses per la casa abans del casament.
- Saps què, va començar a dir en Guy.
Va parar i va mirar l’Anna d’esquitllada. Volia explicar-li les cartes d’en Bruno i el tema de l’arma, però no va poder. No volia secrets amb l’Anna, però aquest era el gran secret. De sobte, en Guy va adornar-se que la seva vida estava dividida en dues parts: la vida amb l’Anna i la vida amb en Bruno. Van tornar a casa de l’Anna i abans de sopar en Guy va anar a caminar al jardí. Va veure la silueta d’un home: era en Bruno! En Guy en va colpejar fort i tots dos van caure a terra. Però en Bruno era molt valent i va agafar en Guy pel coll. En Guy el volia matar. Va empènyer en Bruno cap a la gespa amb agressivitat. De sobte en Bruno va dir:
- Guy, sabies que era jo!
- La pròxima vegada que et trobi et mataré!, va cridar en Guy
- Mata’m, Guy, si ho vols, -va dir en Bruno rient-, ¿però ja estàs apunt per matar el meu pare?
- Estic apunt de trucar a la policia, va dir en Gui.
- I jo estic apunt d’explicar-li a l’Anna tot sobre tu i la Míriam, i després trucar a la policia!
Hi havia un reflex vermell als ulls d’en Bruno, semblava un animal afamat.
- Escriuré a l’Anna aquesta nit, Guy, a no ser que tu vagis a matar el meu pare!
Va girar-se i va marxar.
En Guy estava espantat per si arribava la carta d’en Bruno a l’Anna. Sabia que no ho podria aturar. Què li podria dir sobre l’assasssinat? No havia volgut que la Míriam morís i no va poder aturar que en Bruno la matés. Ell també era culpable i la seva culpa cada vegada era més gran.
Pocs dies més tard l’Anna va telefonar en Guy. La seva veu tremolava i en Guy va endevinar què havia passat.
- He rebut una carta, Guy –va dir ella-
- Oh! –va intentar de mantenir la calma-. Una carta?
- No ni ha cap nom a la carta, Guy –va dir ella-. Diu que tu sabies coses de l’assassinat de la Míriam.
- No ho entenc, Anna –va dir-. No ho sé...
- Guy, no ho explicaré a ningú –va dir l’Anna-, però ¿què està passant?
- No passa res, Anna –va dir en Gui-. La seva veu sonava estranya.
- Puc veure’t aquest nit. Parlarem sobre això.
- No puc, –va dir l’Anna-
En Guy sentia que l’estava perdent i que en Bruno era a tot arreu. Després en Guy es va adonar una altra cosa: havia començat a mentir a l’Anna.
